#una com ells

La tebior s'ha transformat en calor. Les parets l'empenyen cada cop més fort i més sovint. No compren massa què passa. S'ofega i s'empassa a glopades el líquid, el vomita. El contenidor la va premsant i a poc a poc la va empenyent pel túnel, cada vegada una mica més avall. S'obre pas a cops de cap en la lluita per sobreviure. A la fi del túnel hi ha una llum feble que li fereix els ulls mig closos. El cor se li ha desbridat, cada batec la fa trontollar dins el feixuc espai. No sap el perquè de tot plegat, no sap cap on va. Tot és fosc excepte el final del túnel. Amb les cames doblegades fa moviments sincronitzats amb les estretes de les parets que l'estrenyen, les estira i les arronsa per mirar d'avançar més de pressa cap a la sortida. Tota ella és mou al mateix ritme del contenidor, el cor sembla que se li aturi a cada esclafada, però miraculosament reprèn a bategar. Els sons de l'exterior li arriben cada cop més clars i forts, més esglaiadors. Un és la veu que ja coneix, la que a cops la tranquil·litza i a cops la inquieta. Ara la veu només xiscla i es plany, a crits roncs o esmolats que li foraden la oïda. També sent les altres veus, un aiguabarreig que no distingeix prou bé. De sobte l'escenari ha canviat, rep una empentada molt forta i després rellisca sense esforç per les parets toves i humides. Ja li falta més poc per arribar al final del túnel i sortir a la llum que li fereix els ulls, però els crits que deixa anar la veu que coneix més bé de totes són aterridors. Ja no respira. Ja no li entra res més dins el pit i se'l fa inflar tot el que pot empassant-se més i més líquid; s'ennuega, vol cridar, vol fer sentir també la seva veu, però tot és balder. Una altra premsada, la més forta de totes, l'ha aplatada encara més, i una empenta grandiosa l'ha deixat empantanegada, amb mig cap dins i mig cap fora del túnel. Sent el fred al clatell, té el coll aplatat mentre la resta del cos ha pres la forma d'una pilota tan afuada que li sembla que aviat tota ella es farà fonedissa de tant que s'ha empetitit. “Ara!” sent cridar fora del túnel. “Ara!” tornen a repetir amb exasperació les veus desconegudes. “Empeny!” diuen, “empeny!”. Un espetec li rebenta les orelles, és el xiscle interminable que fa la veu que coneix més bé de totes i, màgia, acaba de sortir del tot a fora, la llum ara sí que li fereix els ulls, la deixa cega, tot l'espai que l'envolta es torna blanc de cop; unes mans enormes l'estiren pel cap, l'agafen per sota les aixelles, li subjecten molt fort tot el cos, la posen cap per avall, la esclafegen, la maseguen, li tiren aigua al damunt, l'eixuguen, la posen de quatre grapes damunt una superfície dura i freda i la fan avançar. On sóc? Qui sóc? On és la veu que conec? Jo també tinc una veu. Sentiu? Que no em sentiu? Jo també parlo.

“Aquesta criatura no ha plorat gens, i en canvi semblava com si volgués parlar”, deia una de les veus. “No m'estranya”, diu una altra, “amb tant de temps com portava a dins que ja devia tenir prou ganes de sortir!” “Ja ho pots dir”, diu una tercera veu, “les aigües estaven ben verdes. Fixa't en quins cabells més llargs que té, i quines ungles!”

Està tremolant, té fred. L'han agafada de nou, l'han treta de la taula i l'han acostada a la veu que ja coneix, l'han col·locada al damunt del bateg gran que sempre sentia quan encara era dins la cova, i sent el frec d'una pell llisa, tova i calenta, sota les galtes que li cremen. S'hi agombola estordida i exhausta. Està molt cansada.

(Fragment d'Enllà del mirall, novel.la)