#la fuga

L'aire està aturat. No m'arriben vibracions, ni properes ni llunyanes. El silenci és enganxós. Tot està parat. Han callat ocells, cigales i tota la pesca. El món sencer ja no gira al meu voltant, m'ha fugit lluny. Ni els mosquits m'emprenyen gaire. Deuen pensar que la meva sang ja no mereix ni una xucladeta. Tampoc puc escoltar prou bé les remors, perquè fa temps que dins les orelles se m'hi han instal·lat com uns taps, que si no son de suro poc els falta. Tampoc ho puc veure gaire bé, perquè fa molt que tinc els ulls entelats. Però avui crec que el cel deu ser gris i descolorit i el sol blanc, perquè la xafogor que sento és intensa i eixuta, crema com foc. Dins l'espai vital del qual he sigut expulsada, no es deu bellugar res, ni una fulla d'olivera, només jo i el meu desfici.

He rodolat del coixí on m'havien col·locat i ara reposo damunt les rajoles calentes. He obert una mica els ulls, he alçat lleugerament la testa, però no he pogut veure ni percebre res ni ningú. L'atonia m'embolcalla totalment, la son em paralitza, potenciada per la calor de mitja tarda i pel meu malestar sord, d'origen desconegut. No sé ben bé a què es deu, no entenc res del què em passa, perquè no em resta ni un bocí de la consciència que experimentava abans. Intueixo que això és l'arrel dels meus mals, el que em fa patir: el no saber. I també que ja fa massa temps que estic així d'igual, mesos i mesos...

Em sento sola, completament sola. Ells hi son, no m'han abandonat, és clar, però ja no son els mateixos que eren abans, els que em curaven, els que m'ajudaven cada vegada que els ho reclamava, els que ho podien tot, aquells en qui jo hi dipositava una fe i una confiança totals. Per això em prenia totes les pastilles que em donaven, i m'estava ben quieta allà on em posaven, ja fos al seu costat, o bé pel meu compte, en un raconet que mai parava gaire lluny del seu. Però ara ja res és com abans, i això que ells encara hi son, i que de tant en tant, m'acaronen el cap o m'agafen a collibè, i em fan posar uns bolquers, perquè no em mulli amb la meva pròpia orina, les nits o a l'hora de la migdiada; encara que em continuïn donant menjar i beure, és més, ara son ells els qui m'acosten al morro el bol ple, perquè jo no ja no soc capaç de flairar-ne l'olor, ni de córrer cap a ells si em criden.

La realitat és que no puc córrer, ni gairebé caminar, perquè les potes del darrera ja no m'aguanten gens. I si em cridessin, no els sentiria, perquè només m'arriba la tebior de les onades d'aire que es remouen quan se m'acosten, just abans que pugui copsar les variacions en la intensitat de la llum que fan les seves ombres mòbils, que noto quan aixeco el cap. El més trist és que els volums sòlids ja no els detecto a temps, abans d'impactar-hi. Això fa que em vagi capiculant sense remei dins els obstacles que em vaig trobant pel camí, com si fos una contorsionista de circ. En conseqüència, em quedo impossibilitada, sense poder moure'm ni en un sentit ni l'altre, bloquejada, immòbil, tota rígida, amb el morro enganxat a una paret dura i hostil, que em barra el pas. Soc presonera, ja no només del meu cos, sinó també d'alguna cosa més gran.

Llavors tinc molta por, ploro, crido, faig glapits, bordo, faig servir totes les modulacions de veu que sé fer, per parlar, per comunicar amb ells i fer-los pena, perquè vinguin de seguida a salvar-me i em treguin de la presó on m'he ficat. Hi ha cops que venen d'immediat, d'altres tarden molt, sobretot, quan l'incident es va repetint, un cop rere l'altre, per l'obstinació del meu programa que només pensa en fugir de la meva situació actual i tornar a la més feliç d'abans. Llavors el meu navegador, angoixat, s'equivoca sempre de ruta, perquè alguna cosa deu haver-los passat, als meus circuits, que s'han deteriorat, i el meu cos (sense comandaments) s'entesta en fer-me repetir sempre el mateix recorregut errat, o bé em fa girar en cercle, fins que ells em vinguin a salvar, quan la meva por ja hagi arribat a un punt molt perillòs per a la meva salut i per a la seva paciència també.

Hi ha dies que em fiquen dins un vehicle amb rodes que han comprat per a mi, una mena de carret que m'allibera del pes de les potes del darrera, gràcies a les dues rodetes posteriors, i que va lligat a la meva panxa, de manera que em permet fer dues passes si bellugo les potes del davant. Això si tot va bé, perquè els he sentit dir que és xinés, que no sé gaire bé què vol dir, però crec que es refereixen a que és barat i que no val gaire, i que és per això que a cada giravolt que pretenc fer, i a cada petit desnivell del terreny, se'm bolca i em quedo rodes enlaire, bloquejada de nou, i tan esgotada per l'esforç que he fet, que sovint caic adormida en aquesta ridícula positura.

De fet és que ja no tinc forces per posar-me dreta tota sola i això em mata. Millor dit, em destrueix, perquè la mort jo no sé què vol dir, només sé de la vida. Però quina vida és la que estic vivint? Els miro, a ells, i els ho pregunto, però els veig tan confusos i consternats, que no saben què fer, ni què fer-me, pateixen, i el meu desfici continua immutable. Algun cop la seva presència em tranquil·litza, però d'altres no, que ara ja sé que ells no ho poden tot, que no hi ha res ni ningú que ho pugui tot, algú que sigui capaç de canviar el decurs natural de les coses. Però no soc capaç de desil·lusionar-los, perquè sé que ells sí que s'ho creuen, que es senten totpoderosos, i jo encara me'ls estimo, per bé que no els ho pugui comunicar, ni demostrar de cap manera.

La veritat és que voldria poder fugir, escapar, fugar-me, però sense fer-los patir gaire. Tornar a la meva caseta de fusta de la terrassa (la que ara em fa tanta por) ficar-m'hi a dins i sentir-m'hi prou segura per després poder córrer pel jardí i empaitar sargantanes, i aixì quan tornessin a casa, els rebria amb una bona cursa com cal, sortiria rabent com un coet, i aniria a petar contra a les seves cames, Però poden estar tranquils, que no ho faré, començo a pensar que no em podré fugar mai. De tota manera els he perdonat, perquè si em posen un bol ple d'aigua fresca al davant, mentre m'estic dempeus dins el carretó que m'han comprat, sento com la cua encara se'm mou frenèticament, agraïda, i és en aquell precís moment que experimento una petita guspira d'alegria, tot recordant els nostres instants de felicitat passada.

(dedicat a Lili)

20 de juny de 2024