#retorn al present

Brusc retorn al present, del meu dia de platja estiuenc. Inesperadament, la banda sonora del meu cap es comença a entrebancar, el disc gemega i ratlla la cançó. Desencantada, em miro com un mar que sembla cansat llepa la platja, i veig que l'aigua ha pres de cop una sospitosa tonalitat verdosa. La consistència de l'element líquid, es va tornant densa, igual que un llot verdós i llefiscós, i les vores de la platja es van omplint amb les llànties de benzina que escupen els motors dels iots impressionants que suren molt prop, unes braçades més enllà d'unes escumes sospitoses que saturen les aigües verd-grises. Tires de plàstic flotants suren al meu voltant com fragments grans i petits de meduses, arrossegades per les corrents marines. Un home vell s'ho mira tot amb desaprovació. Parla tot sol, “cada tarda passa el mateix”, remuga, “mentre bufi vent de llebeig, seguirà entrant a la cala tota la merda que hi ha mar endins”. “Això és que no deu funcionar bé la depuradora”, li comenta un altre que sembla que hagi vingut només pescar. “Ni depuradores, ni collonades ... som massa gent i tothom deixa brutor per tot i es fot tot el que pot i més!”.

No vaig voler intervenir gaire a la conversa, però en silenci vaig haver de donar la raó a aquell home emprenyat, perquè tenia tanta constància com ell que no feia pas gaire les roques d'aquella mateixa platja estaven recobertes d'eriçons de mar i de pegellides, tot de coses de les que ara ja no en queda ni rastre. Abans, les aigües extremadament netes d'aquella platja de còdols, que tenia la sorra només a fora peu, eren d'un meravellós color maragda, impol·lut i transparent. Però de tot això ja en fa molt, de temps, allò passava molt abans que els camions hi descarreguessin tones i més tones de la sorra robada als fondals, després d'haver-la barrejat amb l'arena polsosa extreta de les areneres, i tot perquè els turistes prefereixen les platges de sorra a les de roques. El vinil ja va fent figa, cansat, i el meu paradís particular se'm va esborrant lentament de l'horitzó, com un somni ferit per les primeres llums de l'albada.

El palpable desastre ecològic d'aquella platja en concret em va portar, sense haver-ho previst, a fer net de cop amb la idealització de la figura paterna, i en conseqüència, amb tota la càrrega d'idealització del seu món, si més no, per l'estat de coses que ens havia regalat a tots, com a herència.

La intenció amagada continuava sent la de separar els bons dels dolents, tal com m'ho havien ensenyat a fer els causants de tot aquell desgavell.

(extracte de la novel·la “Enllà del mirall”, 2020)