#retorn al passat

L'aire és tebi. Flors salvatges borden els vorals del camí ral rere la casa, enmig d'un herbam que ningú ha pensat mai en tallar. Circulen pocs vehicles. De vegades, per allà també hi passa un homenet amb un carretó carregat de càntirs i rampoines per vendre als turistes, que va traginat per un burro trist i sol que s'espolsa com pot les mosques que li ronden les orelles i la cua. Avui no hi és. Llàstima, li agrada veure'l passar, de vegades voldria pujar al burro i tot. La iaia a estones li ofereix la seva mà més aviat grassona i molsuda, d'altres s'entreté a fer rams amb les flors que veu i li diu “a veure si em fas el ram més bonic de tots”, llavors la nena també es va ajupint i en va recollint algunes. Respira a fons l'aire tebi del camp, que fa olor de pins, de bolets, de pudor de caques de cavall i de vaca, i de moltes més coses. És un aire net, eixut i sa, sense boires humides, sense els fums dels tubs d'escapament dels cotxes, ni els de les xemeneies de les fàbriques, com la del Tergal que hi ha a la sortida de Barcelona. Hi ha diumenges a la tarda que l'aire put de plàstics cremats, però mai se sap qui els està cremant; “deu ser algun pagès”, li diu el pare.

En canvi la mar fa una altra olor molt més forta. De vegades és la pudor d'algues mortes, de peix podrit, de clavegueram embussat després de la pluja, o de l'oli dels motors que van esquitxant les barques a tort i a dret, o del quitrà que de vegades se enganxa als peus com un xiclet. Tanmateix com li agrada passejar per la vora del mar, ja sigui amb els peus descalços per damunt les platges on els pescadors estenen les xarxes al sol, o bé saltant com una cabreta pels camins de ronda, vora mar, perfilats de voreres de pedra seca, plenes de cactus, de ditet i de flors virolades amb la forma de margarides grasses. A la posta de sol, d'una localitat turística a l'altra, la gent s'hi passeja, i tots, turistes i gent del poble, semblen bronzejats i feliços. Les dones van vestides amb minifaldilles, duen pameles al cap i sandàlies amb flors de plàstic als peus, els cabells llargs deixats anar, morenos o rossos, o bé curts i cardats. Què divertit que és cardar els cabells! A voltes ajuda a rentar caps a la perruqueria de l'altra àvia i li deixen treure els tubs i les pinces del cap de les clientes; llavors a les clientes se'ls queda la melena tota inflada, plena de rulls, i és quan estan més guapes, just abans que la perruquera les acabi de pentinar amb el raspall de pues i els tiri pel damunt el raig de laca que els deixa el cabell tot encarcarat.

Tot corre molt. Torna a ser a la casa dels caps de setmana del poble costaner. Un altre salt i ara és damunt les roques punxegudes de voramar. Quan hi camina per sobre li fan mal les plantes dels peus, i no hi vol caminar més, es planta, i llavors li fan posar als peus unes sandàlies de goma amb tiretes, cordades amb una sivella mig rovellada; li diuen que no li passarà res si li estrenyen una mica els peus, perquè han d'anar ben estretes per no perdre-les dins la mar. Prop de l'aigua, les roques punxegudes s'allisen, recobertes d'algues verdes, i es fan toves com un matalàs de molsa, fan relliscar molt. Al fons de la mar, també se'n veuen d'altres, d'algues, són com una altra mena de flors, que s'obren i es tanquen, respirant al ritme de les onades. Li deixen les tires marcades als peus, les sandàlies, però van molt bé per no punxar-se, perquè hi ha pegellides i eriçons per tot arreu. Se'n recorda molt bé del mal que li van fer les punxes dels eriçons, un dia, i de com va costar que li traguessin totes les espines, una a una, amb molta paciència, una mica d'oli i unes pinces. Si ara en trepitgés un, sap prou bé, per mor d'aquella terrible experiència, que les punxes escapçades se li entaforarien dins la pell dels peus, de les mans, de la panxa, per tot. Però ara no hi vol pensar més, en els bogamarins, perquè nedar dins l'aigua calentona i transparent, passar-s'hi en remull, hores i hores, fins a quedar-li la pell tota arrugada, i haver de sortir tremolant de fred, és deliciós.

Abans de ficar-la dins l'aigua, cap i tot, els pares li han fet passar un salvavides amb un forat al mig, per no haver de preocupar-se gaire de vigilar-la. I la nena, ella, se'n va surant, mar endins, fora peu, lleugera, empesa per la corrent i el vaivé de les onades. La brisa li esbulla els cabells. Sota els peus va veient estols de peixets que li fan pessigolles per les cames, però no la mosseguen. Només té una mica de por dels pops, que segur n'hi deu haver uns quants d'amagats, entre les roques, que no es deixen clissar. No té gaire por trabucar, això no, perquè ja li ha passat altres vegades i n'ha sortit viva. Si ara una onada forta li fes donar la volta de campana, bolcaria, i es quedaria amb el cap enfonsat dins l'aigua i les cames remenant per fora, com desesperades, fins que els pares la traguessin fora. Un cop es va arribar a empassar tanta aigua de mar, tant pel nas com per la boca, que poc li va faltar per ofegar-se. Mentre s'ennuegava amb la cremor de la salabror dins la gargamella, va ser igual que si s'hagués empassat foc, i va creure que mai no acabaria d'escopir per la boca l'enorme quantitat de mar que acabava d'englotir . Se'n va sortir ben parada només perquè sabia nedar. La mare li n'havia ensenyat ...

Fragment d'Enllà del mirall (2020)