#Nota Nr IV - terra de vacances i terres devastades

(del diari de la Marga, de primers '90)

El sol és a punt de pondre's. La Marga camina per la platja que ja s'ha buidat força, tot i que encara que hi quedi gent, gandulejant sobre les hamaques, per contemplar la posta. Els del restaurant s'encarreguen de plegar-les i d'enretirar-les de la sorra, abans no es faci fosc. Un home a qui no ha vist la cara, en passar, li ha adreçat una mena de sospir o uns mots agosarats, no ho ha entès ben bé, no escoltava. El cap li dona voltes d'ençà que la nit passada l'ha sumida en el penós estat en què ara es troba. No li ha servit de gaire passar-se tot el sant dia a la platja, per intentar digerir la festa de la nit passada. Ni l'escalfor del sol, ni l'aigua que estava fantàstica, ni els coneguts casuals amb qui ha acabat dinant, entaulats a la mateixa taula, han aconseguit que millori el seu estat d'ànim i el seu humor.

Per què tot s'ha d'acabar sempre de la mateixa manera? A la boca encara es retroba el regust agre, la pesantor pastosa de l'alè que crema d'alcohol; al cap li ressona el rebombori de la música amnèsica de discoteca; al davant li ballen les cares dels clients que riuen de manera compulsiva, amb mirades apagades per dins i alienades per fora, del tot buides, sense cap mena d'interès.

Quan va començar a transformar-se la idea de divertiment de la gent? Quan es va traspassar el limit del que és humà per abocar-se de ple al món dels mutants? No tenia cap resposta. Simplement no ho entenia. Segurament l'evolució dels gustos de la classe obrera europea, la mateixa que als anys 60 començava a transformar-se en classe mitjana, en poder gaudir per primer cop a la seva història d'unes vacances pagades, havia portat, sense solució de continuïtat, a l'actual estat de coses. A cops d'avió barato, es podien bescanviar foscos i freds països nòrdics per les exòtiques terres del sur, inundades de sol. Amb el passar dels anys, el trist resultat de tot allò, comptava al seu haver amb una llarga llista de terres devastades, de costes arran de mar que havien perdut per sempre més el seu encant originari, desboscades i encimentades, espatllades per la urbanització salvatge. Blocs gegants d'apartaments, construccions individuals en deteriorament evident, convertides en fantasmes arquitectònics de mal gust, enormes edificacions pensades per a megalòmans que acaparaven quantitats desmesurades de terreny i les recintaven dins murs de pedra colossals, alts com les muralles dels castells medievals, horribles, estèticament, i que impedien qualsevol vista de la casa des de fora, però també dels paratges dels voltants, des de dins. Es podia arribar a conduir durant quilòmetres i quilòmetres de perímetre de costa, tot passant d'una urbanització a l'altra, deixant enrere més i més cases fantasmals, abandonades a la seva sort durant gairebé tot l'any, tret de l'estiu. Aquestes construccions, al cap de poc d'haver estat construïdes perdien inevitablement gran part del seu valor monetari i queien en el típic abandó, víctimes d'un desinterès que es traduïa en la manca de diners per mantenir eficaçment el funcionament dels serveis comuns, d'enllumenat, d'aigua per als jardins i les piscines, i un llarg etc. Ben aviat les dessalinitzadores d'aigua de mar i els sistemes de cloaques es van revelar del tot insuficients per abastir tants camps de golf, ports esportius i gespes d'estil britànic. Ja no n'hi havia prou amb restringir l'ús d'aigua corrent als centre urbans, tots els serveis es col·lapsaven puntualment en arribar l'estiu.

En pensar això, la va assaltar una nostàlgia punyent recordant el paradís desaparegut dels anys '60 i principis dels '70, quan, durant les nits de festa als locals de guitarres, els turistes d'aquella època s'emborratxaven a base de vi, cervesa i alguna copa de conyac, mentre cantaven a cor que vols “Guantanamera”, desafinant com galls. Els mateixos night-clubs que al cap d'uns anys es transformarien en antres d'aire hippie, i després esdevindrien pubs d'ús exclusiu per als anglosaxons, que ja començaven a predominar quantitativament sobre els primers pioners francesos, alemanys i nòrdics. Més tard, els mateixos locals van ser transformats en bars de disseny o destarotats tuguris punquis, segons els gustos de moda, destinats sobretot als modernitzats, i més rics, clients del país, i també per a l'incipient turisme italià. Eren de pas obligatori després del sopar al restaurant, i abans de la discoteca. Som als '80. Una continua successió de canvis de maquillatge fins arribar a caure, sense pena ni gloria, en la disbauxa malfamada i el progressiu abandó dels bars de copes en favor de les mega-discoteques i dels locals “afterhours”, oberts a totes hores.

(Nota de l'autora: tot això passava molt abans que la disbauxa turística envaís amb terrasses els centres urbans de les ciutats de més moda, per a la desgràcia dels veïns)

Pensant-ho bé, l'enèsim canvi es va produir en el moment culminant, de més èxit, de la marca del país, en general. La Marga coneixia prou bé aquell turisme que al principi només comprava “souvenirs” fets de castanyoles, toros i folklòriques, màxima expressió d'un país de pandereta, però que s'havia acabat transformant en una font de riquesa inexhaurible que havia fet milionaris, alguns, i encara feia miracles per a altres. Tot estava pensat per fer que el turista, només en baixar de l'avió, tingués ben clar que acaba d'arribar a un país on tot li estava permès, i on qualsevol desig, ja fos un article comercial o de consum, ja fos una beguda, un sopar, una

nit boja en una discoteca o un caprici de qualsevol mena, quedaria satisfet. Naturalment, tot a molt bon preu, un d'inferior als preus vigents, per fer les mateixes coses, als països d'origen dels turistes, on potser tots aquells mateixos clients no es podien permetre cap d'aquells luxes, i per descomptat, ni s'atrevien a participar en disbauxes semblants.