Nota Nr III - #La veu perduda

L'altre dia, mentre escoltava fragments del relat quotidià de les múltiples atrocitats humanes, me’n vaig adonar, amb una urgència inesperada i sobtada, que em calia recuperar la meva veu, una veu que malauradament vaig perdre ja fa molt de temps. Així mateix, vaig prendre consciència que el procés que havia de seguir per dur a terme aquest noble propòsit passava, inexorablement, per desempolsar els vells records que alimenten la meva memòria personal. Ho havia de fer, tot i saber que, inevitablement, en el transcurs del temps, aquests records se'ns van transformant gradualment, fins a esdevenir del tot il·lusoris. Això malgrat, ells són tot el que ens queda de les nostres vivències passades, l'únic punt de partida de què ara puc disposar per començar a reconstruir la meva història personal, i a partir d'aquest punt, poder recuperar la meva veu perduda.

He estat muda molts anys. La meva veu i la meva ploma sovint han callat. Em semblava que tenia altres prioritats a la vida, però ara sóc plenament conscient que sense paraules mai podré subsistir. Les paraules són l'esperit de les coses.

Com en el mite de Sheherazade, en aquesta operació de rescat del meu passat m'hi aniria la vida, que no la meva supervivència física, està clar, però sí la de la meva suposada identitat, la de la meva ànima. A propòsit de tot això, sostinc que la famosa princesa oriental, no només es jugava la seva supervivència física al davant d'un rei dèspota i avorrit d'ell mateix, sinó que defensava així mateix la capacitat de narrar de totes les dones, el paper fonamental que el relat oral femení ha jugat en la transmissió de la cultura de la humanitat. El boca-orella de les dones, fou molt més que un entreteniment que tenia lloc al costat de la llar de foc durant les llargues tardes d'hivern, era, ni més ni menys, que el llegat de l'ànima de tot un poble, d'homes i dones, junts; el retrat calidoscòpic de l'esperit humà, vist a través d'uns ulls testimonials, apartats dels papers protagonistes, i transmès per generacions i generacions per la via exclusivament matriarcal. Potser sí que en un temps molt antic només els homes feien les guerres, però eren les dones qui les ordien i les qui decidien si posar-hi fi o no. Mentre la humanitat va viure en el si d'una societat nòmada, de caçadors recol·lectors, el poder del verb, el que ara seria el del web, la xarxa, era seu, i només seu.

Emperò tot va canviar amb la descoberta de l'agricultura i del pastoreig, i el califa dèspota de la fèrtil plana de Bagdad, va manar fer buscar la nostra princesa, la va fer raptar i va decidir matar-la, per ocupar el seu lloc, per poder auto-proclamar-se, ell tot sol, l'únic representant del verb, en tota la terra, perquè els homes, a diferència de les dones, són jeràrquics. Però abans d'arribar a fer-ho, volia saber més coses del domini d'aquella art per part de Sheherazade i per això li va oferir la possibilitat de salvar la pell, si aconseguia encantar-lo amb alguna de les seves històries. Estava clar que no pensava mantenir la promesa, però nit rere nit, la princesa continuava despertant l'atenció del califa. Al final de la història, que encara no ha tingut lloc a la història real de la humanitat, li perdona la vida i es casa amb ella. Amb el meu relat no pretenc arribar a tant, però voldria, si pot ser, acostar-me una mica més a aquest final tan desitjable, que de debò seria de molt bon auspici per tots.

Quan era petita un cop vaig llegir un llibre que parlava d'una màquina del temps, el protagonista del qual s'adormia en un camp de blat en un mes de juny i es despertava, el mateix mes i en el mateix camp, molts segles abans. Quan el vaig llegir estava malalta. Sempre em portaven llibres o tebeos al llit, durant les meves llargues convalescències per angines, rarament la tele. Aquell llibre em va fer somniar durant un temps en la remota possibilitat que una maquineta així pogués existir de veritat per solucionar tots els problemes de la humanitat.

Ha arribat el moment de verificar-ho.

Començem!