Nota Nr II #Sobre l'ofici d'escriure

Escriure és com surar pel mar de l'inconscient col·lectiu, tot desafiant les aigües fosques que ens volen englotir. Navegar dins la fosca més absoluta, enmig de l'anonimat d'un vaixell de càrrega humana, curull de viatgers tan espantats com jo.

N'hi ha d'esperançats, a la recerca del seu Dorado, barrejats enmig de la gran legió dels apàtics i els indiferents, que sempre miren de desanimar-los. Hi ha maltractadors a l'aguait, dissimulats per les cantonades, i també maltractats que fugen i s'amaguen d'ells com poden. Hi ha angoixats i perduts, que saben molt bé com fer servir les seves arts infal·libles per atraure't cap al fons del pou més negre. Sembla impossible, però aquests tipus viatgen frec a frec dels constructors i dels negociants, dels que no paren mai. I no gaire apartats, es poden distingir prou bé els irresistibles vividors, els insaciables assidus dels bars, i de les sales de joc o de ball. I més i més viatgers que van estibats com poden sota coberta, en condicions lamentables, mentre els esporuguits es van mirant la mar des de dalt de tot, aferrats a les baranes, tremolant per la por de caure de dalt a baix i que el norés se'ls empassi.

Em penso que la travessia serà llarga, i si el vent em serà favorable, tindré temps

de conèixer-los gairebé tots.

Com un lleuger terratrèmol, començo a sentir sota el matalàs del llit rònec on reposen els meus ossos cansats la remor de fons, impertorbable, que van fent les onades que em van gronxant. Per l'ull de bou ja només es veuen aigües negres i escumes blanques fluorescents. Els estels han desertat d'una nit massa feréstega. El que havia començat com un somni normal i corrent ara s'ha convertit en un dolç balanceig, molt semblant a l'estat d'hipnosi auto-induït, allà on els pensaments es fonen com boira espantadissa, extraviats per terres de ningú. No podria definir-ho millor, perquè no som res quan ens trobem a la deriva del mar de l'inconscient col·lectiu i ens deixem gronxar per les seves marejades