#Margalida

..... Mentre la nau s'anava allunyant a poc a poc del port, no era capaç de fer altra cosa que intentar dominar, amb poc èxit, les ganes de plorar que l'envaïen a onades, cada cop més intenses. Agafada fort a la barana de coberta, sempre amb la seva por endèmica de caure, es mirava com la gent saludava els qui partien, agitant mans i mocadors, com si el vaixell a bord del que es trobava fos un transatlàntic en ruta per les Amèriques, que tardaria anys i panys en tornar. Quan la mare li va preguntar “Margalida, oi que has plorat?”, ella no va dir res, i fent servir les poques forces que li quedaven vives, va traslladar la mirada que tenia clavada en l'aigua escumejant sota la quilla, envers l'únic rotllo de paper higiènic que encara es resistia tot sencer a la separació que cada cop s'anava fent més ample entre el vaixell i la terra.

Veia de reüll com tots els altres s'anaven convertint en fils blancs cada cop més prims. De sobte es trencaven i queien en picat, després de donar un petit vol planejant, per tot seguit desfer-se en la mar, l'un darrera l'altre, sense excepció. El seu preferit, un de color rosa, va trigar una mica més, però també va acabar com tots els altres, engolit per les aigües. Llavors va pensar per un moment en les dues mans, una en terra i l'altra a mar, que devien ser les mans de dues persones desconegudes, diferents i separades, que haurien subjectat el paper fins el precís instant en què se'ls hauria escapolit d'entre els dits. Se les imaginava mantenint amb tossuderia aquell gest de subjectar amb la mà el paper que ja no hi era.

Sense saber-ho, va assumir en silenci que tota la resta de la seva vida no seria res més que l'intent maldestre de perpetuar aquell gest, per sempre més, passés el que passés ....

(fragment de la novel.la "La veu silenciosa", 2013)