#Jo, Martinval

“Jo, Martinval, nascut al castell de Mont-rodon de Campos. Fill de noble estirp guerrera. Educat des de ben petit en el gloriós art de l'espasa. Cabdill d'hosts que combateren victorioses per incomptables terres, enfrontant-se a multitud d'exèrcits estrangers. Jo, Martinval Galan, d'ara endavant, anomenat tan sols Martinval, renuncio al meu llinatge, a les meves possessions, als meus títols nobiliaris, i a tot el que obra en mon poder, en favor de mon germà, el comte Hugo Galan de Mont-rodon de Campos”.

El vent de la llibertat em va dur fins ací, i mentre jo era ací, la riquesa de ma noble estirp es va esgotar puix que mon germà no va saber conservar per gaire temps l'herència que li havia estat regalada. De caràcter sotmès i acomodatici, no valia per la guerra, i sense guerres, ja se sap, les arques d'una família noble s'assequen ben aviat fins a la darrera gota. Tothom sap que les nostres terres no valen per res que no sigui per fer pasturar magres ramats que s'acontenten de quatre brins d'herbam sec, que creixen com per miracle entre estepes de secà i esmolats penyals coronats per castells inexpugnables. Com ja era d'esperar-se, tots els nostres títols nobiliaris foren comprats, poc després de la meva renúncia, pel virrei de Barçans, que tenia or i argent a cabassos, a més de posseir innumerables terres de conreu més fèrtils que les nostres. I ara que us haig de dir, de l'art de l'espasa ... doncs bé, d'aquest no en renego. L'art de l'espasa, malgrat meu, me l'hauré d'endur fins a la tomba. Tot i que a estones, com ara mateix, també m'agradi practicar l'art de la llengua enverinada de la meva ploma, perquè tanmateix, haig de reconèixer que prefereixo una bona estocada verbal, ben donada, a cap de les més encertades de ma fulla calenta. Tot i que sé prou bé que ni l'una ni l'altra valen per res, al cap de poc temps, més m'acontento de la primera, que m'aporta alleujament instantani i em llepa com res altre l'orgull i la vanitat. Per contra, la segona possibilitat, només em deixa al damunt un rastre d'amargor i fel que em desespera.

I què dir de la reialesa ... titelles de Cort, porcs engreixats amb deixalles immundes, ovelles manses que us baixeu les calces davant del parents més pròxims dels portadors de sang blava, hienes i corbs que feu incomptables giragonses abans de engrapar la presa amb les vostres urpes i amb becs d'espantosa voracitat, garses maules que feu la run-run a l'entorn de tot allò que treu guspires com l'or, tot i que sigui només llautó ... aquell dia jo us vaig dir bon vent i ja em vau veure prou! En firmar i segellar el protocol successori vaig deixar anar un gran sospir d'alleujament. L'aire m'inflava el pit d'orgull perquè per primer cop en ma vida podia refusar d'inclinar-me per fer l'acostumada reverència de rigor davant mon pare i ma mare. Em passava pel cap tot el que per mor d'ells havia hagut fer: anar a la guerra a posar en perill ma vida i a matar pobres diables com jo, i tot per què? Tan sols pel fet distintiu que ells enarboraven una ensenya de diferent color del nostre escut, o bé perquè posseïen unes terres millors que les nostres! Quin engany! Per ells em vaig haver de casar sense ganes i vaig haver de tenir dos fills, com si fos un carai de semental que ha de deixar prenyada la vedella d'un pagès ric. El primer fou mort d'un atac de tos als dos anys i mig, i el segon, en l'acte de néixer, causà sa pròpia fi i al mateix temps la de sa mare, ma muller. Per tot això, en aquella data memorable, vaig sortir per la porta com esperitat i vaig muntar la gropa del meu cavall, l'única possessió que em restava, i vaig galopar durant mesos i mesos per regnes estrangers fins arribar a raure, aplacat i esgotat, en terres de Bassana, punt final de l'obsessiva fugida de mi mateix.

De llavors ençà, desconec la natura del prodigi que ha obrat en mi la terra que ara trepitjo, encarnada tota ella sencera en la meva estimada Melis. Sens dubte és ella qui m'ha embruixat i d'aleshores ençà ja no he pogut fugir mai més de mi mateix. Ni tan sols l'odi que tinc per tot el que representa son marit, el virrei, m'ha pogut allunyar d'ella. Vull emportar-me-la ben lluny i ella m'ha dit que vindrà amb mi. Com jo, ja ho ha perdut tot. En primera instància, ses terres, que sense un hereu que porti la seva sang, mai seran seves. I no sé pas com pot viure al costat del monstre de son marit, tot i que sempre m'ha dit que no dormen pas junts perquè la cosa que no estava prevista en el contracte d'esponsalici que firmaren, el qual tenia com a únic objecte el traspàs de la propietat de les terres de la meva estimada en favor del consort. Al menys això és el que sempre m'ha dit, que s'hi va veure obligada perquè els pagesos que li conreaven eixes terres s'estaven morint de fam, puix que després de la mort de son pare no li quedà ni un míser reial a la butxaca per poder pagar els impostos reials. Però jo, coneixent-la prou a ella, i també massa bé el virrei i la seva proverbial golafreria, no ho juraria gens. Una dona casada mai no es pot defensar prou bé del propi marit, ni que esgrimeixi com espasa en mà un contracte ben firmat i segellat pel rei. I tanmateix els pagesos de qui sempre en parla continuen morint-se de fam igual com abans!

Per això vull emportar-me-la d'ací, vull que vingui amb mi, ben lluny. Vull fer-la feliç del tot. Vull que deixi de pensar en les maleïdes terres de son pare, que se la va estimar fins a tal punt que, com ella mateixa diu, que sent que la protegeix des del més enllà. I jo li dic: dolça Melis, deixa de somniar pardals, d'una vegada, i baixa al meu món del mortals; fuig amb mi, ben lluny de tot!. No ... Melis, no deixis de somniar, en pardals o en allò que més et plagui, puix que si ho fas de ben cert que tot s'apagarà i jo junt amb aquest tot també ... Aquesta nit ens haurem de trobar al lloc de sempre, tu i jo, vora la riba, i creuarem el llac, una darrera vegada, i aquest cop, si em voldràs fer cas d'una beneïda vegada, estimada Melis, serà per no fer retorn mai més.

(Perfil de tres personatges de la novel.la el "Llac de la sal", cap. 3 - El labertint grotesc)