Nota Nr 1 #Declaraciò d'intencions

La DISCRONIA és l'estranya patologia que pateixo des de fa un temps, i que miro d'ajustar com puc, desplaçant paraules, amunt i avall, per les línies que escric, talment les agulles d'un rellotge que no va mai a l'hora

Fa uns quants anys que em vaig estrenar en el complicat ofici d'escriure i que vaig voler començar fent servir la coneguda estratagema d'un dietari personal. Duia al cap la recreació fictícia d'un diari de joventut que un dia em va desaparèixer de casa. La idea era clara: inventar-me uns quants personatges que juguessin a ser alter-ego meus i que em guiessin pel concepte calidoscòpic d'identitat, que potser així aprendria a conviure en pau enmig de lesmeves angoixes i contradiccions. Però a mesura que anava avançant, m'adonava que tot el que estava fent era un simple pretext. En el fons només pretenia dir adéu, acomiadar-me de tot un seguit de persones i circumstàncies que se

m'havien esfumat davant dels nassos, igual que l'enyorat dietari de joventut.

Així que a cada nou capítol, sortia a la llum allò de què em corria més pressa desfer-me'n. Primer va ser la infantesa, tota ella immersa en la tebior d'un món familiar tancat, que em protegia dels perills amenaçadors del món exterior. Després em va arribar el torn de dir adéu als desitjos més aviat utòpics de l'adolescent, els que gairebé sempre se li acaben girant en contra, perquè encara no els sap manipular prou bé. Vaig prosseguir havent d'acomiadar, molt a contracor, la sensació d'omnipotència, falsada pel narcisisme, que caracteritza la joventut, la gran força de la plenitud física que ens fa experimentar el miracle d'arribar a respirar un breu i subtil alè d'eternitat. I per acabar, el meu precari vaixell dels somnis es va quedar ancorat enmig dels laberints sense sortida

que construim els adults per mirar de domesticar, o millor dit, manipular, les pròpies necessitats i les dels altres, escombrant sempre cap a casa.

La “gran enganyifa” de la vida, la bèstia que jeu arraulida al fons de tot plegat, se'm va manifestar de cop i volta en tot el seu esplendor mentre exhausta m'esforçava a gargotejar les darreres pàgines del meu improbable dietari inventat. Al cap de molt poc, vaig caure en que mai m'hauria calgut haver llegit cap guru de la post-modernitat perquè, igualment, un cop assolida una certa edat, m'envaís tota aquella sensació d'inutilitat que estava experimentant i que he posat abans entre cometes.

Em vaig sorprendre pensant que era molt probable que tot el que m'estava passant a mi, en aquells precisos instants, segur que no es devia donar, al menys amb tanta freqüència, al món dels meus pares i encara menys al dels avis. Estava segura que un pagès d'altres temps acceptava plenament l'existència d'una enganyifa amagada com a part del joc, i això no l'impedia de viure, amb més o menys resignació, la pròpia realitat sense més. Sobretot destinava els seus esforços a "sobreviure", una cosa que li devia ocupar la major part del temps, dels pensaments i dels recursos, fins al darrer dia de la seva més o menys afortunada existència.

Després, com a bona aprenent de filòsofa que soc, també em vaig posar a rumiar que tot al llarg de la història de la humanitat, els vincles de sang, els ideals religiosos, ideològics, estètics i d'altres valors de salvació o rescat han estat sempre els primers culpables del fet de reafirmar-nos, tots plegats, en la idea fixa del progrés. Dit d'una altra manera, d'una manera molt oportuna, aquesta idea del progrés ens ha servit molt per omplir de sentit les penes i les glòries, i no només ha estat causa de terribles guerres i d'atrocitats inimaginables.

I és que fins fa quatre dies ens hem begut que la història humana és progressiva, però justament ara que se'ns van difuminant les barreres entre individus, nacions, races i gèneres, el nostre temps lineal es va tornant cada cop més circular. Com si fos una molla que en teoria es pot allargar fins a l'infinit, això a la vegada que els nostre temps i els nostres espais concrets se'ns escurcen cada cop més.

La discronia

I aixì he arribat al concepte que m'he inventat de DISCRONIA, l'estranya patologia que pateixo des de fa un temps, i que miro d'ajustar tant com puc, desplaçant paraules amunt i avall entremig de les línies que vaig desgranant, talment com si els mots fossin les agulles d'un rellotge boig que mai aconsegueix anar a l'hora, al qual calen correccions i ajustaments continus. I he assumit que el meu intent de reparar-lo, d'ara endavant, ha de ser el de crear personatges ficticis, útils a l'hora de desemmascarar els tels d'ombra que s'hagin pogut quedar adherits a les anelles mig rovellades del meu tempo particular, i que són la causa d'aquest decalatge temporal que experimento.

I tanmateix, no puc aturar-me, perquè quan acabo de corregir un desfasament concret i em resituo a l'ara i l'aquí més immediats, sento que bona part de la passió que m'empenyia a continuar el meu projecte vital, se m'ha esmorteït, i llavors em pregunto on deuen haver anat a parar, un cop escrits, aquells vells somnis i aquells vells i estimats personatges, vull dir, els protagonistes dels comiats forçats o voluntaris que acabo de descriure? Veig que el que faig és un sacrilegi destinat al més absolut fracàs , perquè això d'anar aixecant, l'un darrera l'altre, els diferents vels amb què la mort es tapa la cara, representa ensopegar de nassos amb l'enigma que més maldecaps ha donat a filòsofs, científics i mestres espirituals de tots els temps: què va ser primer l'ou o la gallina? La vida o la mort? Estariem parlant d'un final material o immaterial?

Quin embolic!

La veritat és que una ficció literària, del gènere que sigui, no pretén donar-ne cap, d'explicaciò, només es limita a mostrar i no pas a explicar. No pot resoldre cap de les contradiccions de l'ésser humà, no es capaç de treure's del barret cap dogma secret, ni d'arribar a destil·lar cap elixir de vida eterna; i encara menys, de sembrar la pau i l'amor per tot el planeta. Unes simples notes mai podran inculcar res de res dins els nostres pobres cervells encongits. En aquest sentit, s'ha de reconèixer que no em poden servir per gairebé res del que m'he proposat, però tanmateix penso que, ben mirat, potser poden mirar de desvetllar alguns dels cervells més rovellats, comprès el meu, de l'entorpiment en què es troben immersos. Qui sap! Hi ha una cosa que la literatura sí que és capaç de fer, i cito Montale:

“només això, us podem dir: el que No som i el que No volem ...”

Frase genial, que un cop repescada del camp minat de les xarxes socials, i robada al seu autor original, l'he actualitzat i se m'ha quedat reciclada de la següent manera, i trobo que no ha perdut gens del seu esperit original!

“En el Tercer Mil·lenni que ens ocupa, tan sols us podem dir que No som, únicament, el que ens pensem que som, i que No volem, només, allò que ens creiem que volem ...”.

I en dir-ho faig referència a tot un munt de coses: al que sabem, al que tenim, al que desitgem, al que estimem, al que hem perdut, al que pensem, o al que ens pensem que pensem ...

En fi, que la frase vol dir que tot el que es susceptible d'anar a parar dins un dietari, o d'un bloc, perdut o reinventat, les pàgines viscudes d'unes vivències que no podrà viure mai de manera “biològica” cap intel·ligència artificial, té més sentit ara que mai, justament ara que ja ningú en deu fer el més mínim cas!

Si més no, en té un de ben clar que és el de poder manifestar (cridant, xiuxiuejant o de manera silenciosa, la modalitat no compta) allò que NO volem. Crec que el fet que encara siguem capaços d'inventar-nos més d'una vida, encara que només sigui per recrear la nostra particular, ens converteix en uns éssers únics, alhora que representa el sol lligam que queda viu entre nosaltres i l'univers.

Així que d'aquestes pàgines, em limitaré bàsicament a dir que NO, però un NO de veritat, un NO gran com una casa. Des d'aquí voldria dir de mil maneres que No volem que ens enganyin, que No ens conformem amb succedanis, que No volem ser uns simples suplents virtuals de cap classe, ni que ens ho serveixen tot en safata suposades intel·ligències artificials, per més evolucionades que siguin!

I és que, malgrat tot, volem conèixer les coses de primera mà, volem veure-ho tot amb els nostres propis ulls, volem seguir tocant, olorant i abraçant tot el que hi ha, tot el que fins ara hem estat capaços d'estimar ...