#enllàdelmirall (novel.la)

• 

EPÍLEG

Estirant al màxim la molla del meu temkps individual, a poc a poc, he anat tancant el cercle que vaig encetar, fent memòria d'un mes de novembre de 1975.

Mentre ho feia, el nostre planeta i els seus habitants, anaven lluitant al meu costat per alliberar-se del bloqueig del rovell que forma part indissoluble de les anelles de la nostra història comú.

És un fet comprovat que la nostra expansió està limitada per la falta d'elasticitat a les anelles dels cercles que han precedit l'actual.

Ni tan sols comptant amb segles d'humanisme a les nostres espatlles, ni després de les dècades de modernitat avantguardista, que es van acabar d'exhaurir a les darreries del segle XX, hem aconseguit sortir-nos de la nostra inèrcia.

Noves dates fatídiques, enclavades en certs encreuaments de l'espai-temps, fan que la molla del nostre Temps comú, cada cop més rovellada i inelàstica, ens demostri novament la seva ineptitud per continuar estirant-se, tot seguint l'expansió constant que li correspondria, imitant l'Univers material.

Ens estem quedant enrere.

De nou pateix terriblement l'ànima del vell continent europeu, igual que l'encara més vella de l'Orient Mitjà, allà on tot va començar. Pateixen també les ànimes de moltes altres terres. I em sento ara d'haver de proclamar, amb veu alta i forta, que mai faré part dels conqueridors, perquè sempre seré al costat dels qui corren el risc de ser conquerits, esclafats, anul·lats i esborrats del mapa.

És per tot això que ens està passant, que he hagut de tancar bruscament el darrer cercle de la novel·la, esperant, potser, poder reobrir-lo més endavant.

Totes les molles m'han grinyolat per la forçatura que li he fet fer al meu temps, però em cal donar pas a nous projectes.

Mentre escrivia, vaig tenir el privilegi de sentir com la molla del Temps se'm desplaçava, lentament, allargant-se. Sobretot mentre anotava que el món del meu pare, a diferència del nostre, era un un món que creia en el futur, perquè feia molt poc que se n'acabava de sortir, d'un passat recent, molt fosc, i n'estava orgullós de l'èxit inesperat.

També he pogut constatar com les anelles anquilosades em vibraven, esperançades, quan em naixien fills. Un fills que ja no estaran tan disposats com jo a creure en un futur millor per a tothom. Potser, tan sols, i en el millor dels casos, en una eventual, cada cop més improbable, transformació individual de tots i cada un, com si fóssim unitats singulars, desconnectades les unes de les altres, per causa dels nous valors, o contravalors, que ara estan de moda.

De vegades penso que, tant el meu pare virtual com el personatge del Nil, varen tenir la sort de no haver de veure res de tot el que, a partir d'ara, estarem obligats a veure si tornen els imperialismes. Si altre cop es parla de “fer neteja”, de separar els bons dels dolents, si ens en diran que el monstre de la guerra només el poden apaivagar els mateixos que l'han desfermat, acabant de fer neteja del tot, o bé, les seves víctimes, fent servir les mateixes armes dels opressors per immolar-se. Si ens haurem de resignar a acceptar totes aquestes condicions de vida inhumanes i injustes sense poder badar boca, per tal de poder sobreviure, tal com es van acostumar a fer-ho els feliços supervivents, amb unes fatídiques conseqüències, a llarg plaç, que mai haurien pogut preveure.

Aleshores, tant se val, dic jo, que fem tots un salt quàntic, que mirem de canviar de dimensió, però triant la vida, i no la mort, la mala elecció que van fer els supervivents. Això vol dir que l'única solució que ens quedarà a partir d'ara, igual que als rebels de B-5312, passarà per rebel·lar-nos al nostre propi programa, i a tots els programes que se'ns vulguin imposar, d'ara endavant, tant binaris com multi-binaris.

El fet que ens hagin convençut molt bé que no hi haurà cap futur viable per a la nostra humanitat, no elimina del tot les probabilitats que n'hi hagi un o més d'un. Amb la particularitat, que el nou futur que ens esperaria podria arribar a ser un futur únic, ja programat per endavant.

Un futur igual per a tots, sense cap evolució a la vista en l'horitzó dels nostres esdeveniments personals.

Mai de la vida voldria per als meus fills una mena de futur com el que m'he imaginat per al Sistema Gaia mentre escrivia aquesta novel·la que ha anat fent bordades entre la filosofia i la ciència-ficció.

Ens cal mirar les nostres ombres, cara a cara, per a poder-les derrotar.

“Enllà del mirall”

Amanda Maria B.

Montecelio, 27 de febrer de 2020