#l'última revolució

• 

Només de fer pocs passos, la Martina ja va veure que al costat del camí hi havia plantades algunes creus malgirbades, fetes amb dos pals de fusta, lligats amb un parell cordills i apuntalades a la base amb tres o quatre pedres grosses. Hi havia tombes que es veien desmuntades de feia poc, perquè la terra es veia remoguda.

• Què és això? Qui hi ha enterrat aquí?

• De tot Martina, de tot. Ningú ho sap precisament. Per això de nits hi ha desesperats que entren aquí, saltant-se l'enreixat, i es posen a excavar la terra amb mans nues per intentar retrobar-hi els parents desapareguts. Quan et van tancar van ser moments de pànic i de desconcert, ja t'ho vaig dir. Per sort tu te'n vas salvar, perquè al final, van pagar bons i dolents. Però, escolta'm bé ... ara no hi pensis més. Guanyarem la guerra i després tot serà diferent.

  
  

  Llavors la va abraçar i la Martina va recolzar el cap sobre el pit d'en Tomàs. La passió que amb en Martin l'encenia tota per dins, se li anava allunyant, cada cop més, al ritme cansat dels seus ideals perduts, com passos silenciosos que caminaven d'esma entre les altes herbes del Laberint. Sentia que l'abraçada d'en Tomàs era feta d'escalfor i tebior, però de res més. Malgrat tot, aquella escalfor era l'únic antídot que tenia a mà per atenuar la gelor petrificant que sentia per dins. Al costat de l'estàtua colossal de l'Hèrcules que devora son fill es van besar, els dos amb una parsimònia pastada a la flegma que gastava la directora del mas “L'Olivera”, la camarada que sabia tocar el piano i a qui potser ara estava començant a entendre.

("El llac de la sal" 2018)