#Jo, Melis

Cap. 3

EL LABERINT GROTESC

Aquesta és la història dels amors entre Melis de Matafaluga, marquesa de Bassana, i el seu amant, Martinval Galan, comte de Mont-rodon. Mes també és la història del marit de la noble dama, el poderós virrei de Barçans, marquès de Bassana i de Mont-rodon, de nom Fredeluc Segon. La història conta, així mateix, d'una obra magna: el laberint grotesc i al·legòric que l'insigne i noble cavaller manà construir al cim més alt de l'illa de Besses. Amb tots els respectes deguts, creieu-me, si us diré, que tots els fets que ací es conten foren realment passats, per més que açò que estic per dir-vos us sembli el fruit inconcebible de la meva més fervent imaginació.

A.D. 1666.

(text anònim)

JO, MELIS

Juliva ombra dels meus oliverars, aire cremant com la flama viva, cant poderós de les cigales, oratjol que em refresques la suada pell abans de ficar-me dins l'aigua gelada de la cisterna, tot és estiu pels camps de rostolls secs on el meu estimat Sol hi vessa sa llum daurada, vida. Vida, em cridava mon pare, que ara jeu dins sa tomba ombrívola, alhora banyada pel sol d'estiu, qui fa que tot revisqui i ensems dormi, el somni profund de la golafreria de l'instant present. “Vida”, em crida el meu amant, quan no em diu “gonelles arremangades” perquè sempre m'entrebanco, si no m'arremango, quan arrenco a córrer, o bé “balcó florit” pel meu escot que el delícia, o bé “niu d'oronelles” pel meu pentinat enredat que acull i desfà totes, una per una, les meves extravagants idees, quan me'l deixo caure sobre les espatlles. Oh estiu, que em fas parar boja de passió i de vida!

Que n'és de fresca i transparent l'aigua de la bassa de l'hort, ni que fos de la font antiga de muntanya! Em deixo caure, cap i tot, xopa, remunto poc a poc, suro sense pes, sense pensaments, sense roba, sense pors, sense ànsia, sense tristor, sense res ... Només buit, només el buit ple de vida d'un cant monòton de cigales, de l'esvalot dels pardals, de la tremolor de les fulles verdes dels arbres que em regalen amorosa ombra, de l'escruiximent dels matolls on les sargantanes fan l'amor amb els llangardaixos ... “No, Vida, les sargantanes no fan l'amor amb els llangardaixos, tan sols amb d'altres sargantanes”. M'ho deia sempre, quan era nina, mon pare, un científic i un humanista, que observava i estimava totes les coses belles i ensems les pintava. D'ell he heretat la passió per la pintura. I també fou per aquest art que vaig conèixer mon amat, a qui vaig voler retratar, un dia, i que tot i que ell no s'hi va negar mai, mai vaig poder concloure el seu retrat. Era que no volia robar-li el misteri dels ulls per estampar-lo al damunt d'una tela plana, volia que fos solsament seu, lliure. Vaig començar a pintar-li, això sí, els cabells, la carn, la pell, els muscles, les cames i els braços, i així vaig arribar a descobrir que no hi ha res de més refinat i sublim, en tota la natura sencera, que la pell de l'amat o l'amada. Un vestit més suau i preciós que si fos fet de les teles més fines i per mor d'això en aqueix instant present el seu record m'omple el meu buit fet d'aigua fresca i de remor de natura viva, i no pas morta, com la dels quadres.

En aqueix instant present puc pensar, fent servir la meva raó, i afirmo que no hi ha res de més preciós que l'amor que ara jo evoco, per mi sola, mentre em banyo sota el sol d'or, dins d'una bassa d'aigua fresca enmig dels meus estimats camps d'oliverars, en un migdia roent de mes de juliol i sota una capa pintada de blau cel intens i sense núvols. Ara ja sóc Vida, com deia mon pare: sóc molt més que la Melis, dolça com la mel, la qui pertany només al seu amatent benamat, i ensems sóc molt més que llarga filera de nobles dames, dites Amèlia, que m'han precedit en el tronc de l'arbre familiar. Crec que, ara, a la fi, ja sé qui sóc, puix que sóc només jo. I he arribat a ser tot just jo, ara que he perdut mon marquesat, puix que no he estat capaç d'engendrar descendència amb cap dels homes amb qui m'he allitat, i així doncs, tot quedarà en mans dels fills bords del poderós virrei, meu espòs, possessor de terres i d'ànimes, i que malgrat tot el seu gran poder és desconeixedor del vertader amor, que és qui obra les meravelles més grans.